La corrupció és com la prostitució

http://www.elpou.cat/noticia/820/corrupcio/prostitucio

En una entrevista radiofònica el passat dia 6 de febrer, Duran i Lleida afirmava: "La corrupció hi és i hi serà sempre. És innata a l'home. És com la prostitució, tan antiga com l'home". 

En aquesta sentència hi ha un error que cal matisar. Què vol dir que una cosa sigui innata? Vol dir que la cosa X forma part de la naturalesa de l’organisme del qual tractem. Així, per exemple, un pot concebre que l’ésser humà és bo per naturalesa o bé que no ho és. Però partint de la premissa: “ La corrupció hi és i hi serà sempre” no es pot inferir que aquesta sigui innata, és fal•laç. El fet que un acte s’hagi donat, en el passat i en el present, no ens permet afirmar que també succeeixi en un futur i que formi part de la pròpia naturalesa humana.

Més enllà d’aquesta observació, l’entrevista que feia Manel Fuentes a Duran i Lleida em va portar a pensar en l’erosionat argument de la tradició. És aquell famós argument del “com que sempre ha estat així...” o el similar “ aquí sempre ho hem fet així...”. Utilitzar aquest raonament és molt aventurat, sobretot perquè, o bé s’assumeix la seva universalitat, o deixa de tenir sentit com a principi. I tots sabem que tradicions o costums passades és millor ni recordar-les. 

En un intent de definir i delimitar conceptes podríem dir que la corrupció consisteix en un acord immoral (per tant, contrari al que entenem què és el bé) entre un corruptor i un corrupte, o entre corruptes aliats en perjudici d'uns altres, que beneficia alguns en els seus propòsits particulars, per sobre de la llei en el plànol polític. La corrupció consisteix en l'ús del poder públic per a l'assoliment de beneficis particulars, que no s'identifiquen amb el bé comú.

Ordinàriament s'apunta com a corruptes els governants o els funcionaris triats o nomenats que es dediquen a aprofitar els recursos de l'estat per enriquir-se. Ha estat tant l'augment de casos de corrupció, sobretot en alguns països en vies de desenvolupament, que van sorgir iniciatives a nivell d'organismes internacionals, com l’ONU o Transparència Internacional (organisme amb seu a Berlín que analitza el nivell de transparència de molts països del món, www.transparency.org) per promoure accions per aconseguir comprometre els governs en la lluita contra la corrupció. Tanmateix existeixen organitzacions locals, tant de la iniciativa privada com a nivell governamental, que analitzen a fons els casos de corrupció i busquen la seva resolució per la via legal i la seva prevenció per vies com l'educació i la consciència social.

Quines són les causes o motius que impulsen un individu a actuar corrompudament? Els analistes i experts en el tema ho atribueixen a dos tipus de causes; unes d’internes (del mateix subjecte) i unes d’externes (de caràcter social). Com a internes podríem citar la manca d’educació, el desconeixement legal, manca de valors humanistes..., i com a externes trobaríem models socials que defensen contravalors, concentració de poders en el govern, salaris baixos, manca de transparència dels fons públics...

El terme antagònic a corrupció política és la transparència. És per això que es pot parlar del nivell de corrupció o transparència d'un estat. Qualsevol tipus de govern és susceptible de corrupció política. Les formes de corrupció més habituals són el patrocini, suborns, extorsions, influències, fraus, malversació i nepotisme (afavorir parents i/o amics).

El concepte de corrupció difereix depenent del país o la jurisdicció. La veritat és que algunes pràctiques polítiques poden ser legals en un lloc i il•legals en uns altres. Tot i que aquest fenomen és una realitat a nivell mundial, el seu nivell de tolerància o de combat evidencia la maduresa política de cada país.

Quines conseqüències genera? La corrupció planteja un gran repte de canvi. Un dels seus efectes és la reducció de la credibilitat del ciutadà en les institucions públiques, tot arribant a posar en dubte la mateixa democràcia. Un altre efecte és el fet que s’arriba a comprometre l'estat de dret, i si la corrupció s’executa a l'administració pública dóna com resultat la distribució injusta de serveis. 

Deixem-nos de filosofies!

http://www.elpou.cat/noticia/752/deixem-nos/filosofies

En un moment en què es pretén marginar la filosofia del pla d’estudis, sorgeixen iniciatives que la reclamen i reivindiquen, com si de les cendres hi hagués un nou renaixement, precisament per la seva mancança. 

Aquesta setmana, al centre cultural del Casino de Manresa, va començar el primer cicle de conferències a l’entorn de temes filosòfics. El primer ponent va ser Francesc Torralba, conferència que portava per títol: “Valors mínims i pluralitat”. La sala vessava de gernació, cosa que ens va sorprendre delectablement a aquelles persones que ens dediquem a aquesta tasca tan estranya de la filosofia. Com és que s’omplen de gent interessada activitats d’aquest tipus arreu on es fan, ja siguin conferències, debats, cafès filosòfics...? Aparentment, en una societat on es prioritza tot allò pràctic i quantificable, la filosofia no serveix absolutament per a res.

La filosofia, que etimològicament significa amor a la saviesa (al saber) té un objectiu fonamental; ensenyar a pensar, o rebaixant la pretensió, pensar. Pensar ens condueix a teixir criteri, a desenvolupar esperit crític, a trenar metòdicament arguments sòlids. 

Les grans qüestions que preocupen i han preocupat a la humanitat han estat pensades i tractades ja per filòsofs o filòsofes anteriorment. Al seu torn, altres han donat resposta, rebatut, defensat, criticat pensaments d’aquests anteriors, i així successivament.

Conèixer aquesta trama ens ajuda i permet formar les nostres pròpies idees i actituds. Podríem dir que les idees que tenim, les de qualsevol persona, siguin del signe que siguin, han estat prèviament ja dialogades, defensades o negades per filòsofes i filòsofs.

Al meu alumnat sempre li dic que tothom, amb més o menys mesura, és filòsof inevitablement. A la vida ens fem preguntes indefugibles que ens hi condueixen.

És anacrònic preguntar-se per la bellesa, la veritat, el bé, la justícia, l’amor... Sembla que qüestions d’aquestes estan tan en crisi que la seva necessitat brolla per moltes fissures. 

Potser mai com ara es percep la consciència de la fi d’una època; hi ha l’aparença que ningú creu en res, que no hi ha res fix i estable, que tot val i el que “tot se me’n fot”, el malaurat que tot és relatiu, el pregon escepticisme revestit de tristesa. Tot això provoca uns sentiments de defalliment i vulnerabilitat malaltissos. 

Hem passat de l’anomenada modernitat, amb un optimisme de fe cega en el progrés científic (una forma més de religiositat), a la postmodernitat farcida de pseudoveritats relatives que ens provoquen nàusees existencials. Ni la ciència ha sadollat les grans expectatives que preteníem..., el més bon científic sap que cada resposta ens mena a noves qüestions per resoldre, a un pou sense fons on no es pot exhaurir tota la veritat. És per això, entre altres raons, que cal tornar a les arrels; a la filosofia, la projecció de la qual ens impregni d’un mínim optimisme vital.

filosofia per a què? Per a viure, que no és poc, i per a ser persones, que n’anem força escassos.

«I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: "Només sé que no sé res." I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d'en Jaumet de l'esperit.»

Xavier Rubert de Ventós. Per què filosofia?

‘Wertgonya’...

http://www.elpou.cat/noticia/705/wertgonya

Fa pocs dies, a l’institut, vàrem fer una festa sorpresa de comiat per jubilació d’una companya excepcional, la Teresa Lladó. Tot i l’emoció que li va suposar aquest acte, va tenir prou força per sortir davant de l’auditori per regalar-nos a companys, excompanys i alumnat una reflexió que no em va deixar indiferent, i que m’ha portat a repensar la feina que fem els docents.
Recordava la Teresa els anys que li va tocar viure lluitant per una escola en català i l’esforç que van fer un munt de gent per millorar l’educació a Catalunya, i no només pel que fa a la nostra llengua. Finalitzava el seu discurs convidant a la cohesió i fortalesa davant la situació que ara de nou ens trobem a l’educació.
És evident que passem per un moment difícil en la vessant educativa, però la proposta d’una nova llei, la LOMCE, encara fa empitjorar el malestar que sentim gran part de la comunitat educativa.
Ens cal distingir els mitjans dels fins, i entendre bé què és un mitjà “per a”... d’un fi en si mateix. 
Pot l’educació esdevenir un mitjà per a...? Sembla evident que pot ser-ho, però no té el mateix valor un fi que un altre. Si aquest fi respon a donar respostes puntuals a necessitats socials determinades, ens allunyem de l’ideal que suposa què és l’educació integral de l’individu, i esdevenim un mitjà al servei d’un mercat mogut per la llei de l’oferta i la demanda. Així elaborem productes (alumnat) que l’estat necessita. I entrem aquí al carnaval de matèries sospitosament necessàries. Per a qui? Per a què?
I aleshores hem d’encabir, en trenta hores (moltes, al meu parer, però és clar, les necessitats socials ho requereixen!), mil assignatures, una cullerada darrere una altra, sense deixar pair aquesta amanida variada indigerible per a l’alumnat.
Qui, amb sentit de responsabilitat, pot admetre que l’educació pot anar en aquesta direcció, amb aquesta finalitat? 
Llastimosament només cal veure el ministre Wert i la seva proposta de la LOMCE: de nou l’antiga guerra del que és important i del que no ho és. I en aquest camp de batalla cada docent defensa el seu territori per no perdre hores de la seva matèria i no haver de veure perillar la seva plaça. De nou, quin és el fi? Quin és el mitjà? 
Quines conseqüències generarà aquesta nova llei? N’anoto només algunes:
- Segrega alumnat i centres educatius, amb el fi d’una competitivitat econòmica sense tenir en compte la formació de ciutadans lliures. 
- Elimina gairebé la democràcia als centres, on la direcció depèn exclusivament de l’administració i dels seus interessos. 
- Diferencia entre matèries sèries i les inútils; música, belles arts, filosofia esdevenen pur entreteniment. La formació de la sensibilitat, argumentació i reflexió entorpeixen la finalitat que pretén la nova llei. 
- Monopoli de l’Església per a la formació d’idees i valors, oblidant la reflexió ètica i política, o relegant-la a una alternativa a la fe.

Dos fragments extrets de la LOMCE:


“Mejorar el nivel educativo de los ciudadanos supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.” Pag. 1


“La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y el nivel de prosperidad de un país.” Pag. 1


Ara per ara l’educació esdevé una adquisició d’uns continguts ara o uns altres després, com una pura recepció de fórmules sovint buides. S’impulsa una educació entesa com a transmissió lineal d’un saber extern; un saber mort, separat de la vida.
Que lluny queda el desig de desenvolupament de la persona com a membre conscient i actiu d’una comunitat, a través d’un procés que no tiranitzi ni oprimeixi, sinó que aculli i respecti el ritme i “tempus” personal, que integri la multiplicitat per connectar els diferents nivells de realitat personal.

Què més passa el 25 de novembre?

http://www.elpou.cat/noticia/608/passa/novembre

El 25 de novembre de 1981 va ser declarat Dia Internacional contra la Violència de Gènere a la Primera Trobada Feminista de l’Amèrica Llatina i del Carib celebrada a Bogotà. Posteriorment, l’ONU va fer oficial aquesta data, i l’any 2004, l’Estat espanyol promulgà la Llei integral contra la violència de gènere.

En aquesta trobada les dones van manifestar la seva denúncia contra la violència de gènere que algunes patien en l’àmbit domèstic i també la violació i assetjament sexual en els estats (en situació de guerra), com també abusos i tortures que sofrien presoneres polítiques.

En aquesta primera trobada decidiren que fos el 25 de novembre, ja que el mateix dia de l’any 1960, tres activistes polítiques, les germanes Mirabal, foren assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo de la República Dominicana. 

Què és la violència de gènere? “Qualsevol acte de violència que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a les dones, incloent-hi amenaces, coaccions o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeix a la vida pública com la privada”.

El fenomen de la violència de gènere té un factor que fa que aquesta tingui un perfil propi respecte a la violència social. Es tracta de la consideració desigual de la dona com a tal, que esdevé un atemptat contra la seva dignitat i la igualtat. Històricament el reconeixement de la dignitat humana va tenir un llarg procés, afirmant l’autonomia i independència moral de tota persona, i reconeixent a tot individu com a subjecte actiu amb capacitat per a actuar, conèixer i decidir. Aquest fet, però, no ha aconseguit evitar molts casos de submissió i domini sobre la dona.

Amb mesures penals i civils no n’hi ha prou per protegir els drets de les dones, sinó que són necessàries mesures socials, educatives i culturals per a aconseguir-ho.

Sexe i gènere signifiquen el mateix? La confusió o identificació d’aquests conceptes genera conseqüències rellevants... El sexe s’entén com el conjunt de peculiaritats biològiques que defineix els individus d’una espècie en mascles i femelles. El gènere es defineix com el conjunt de característiques psicològiques, socials i culturals assignades a dones i homes adquirides en el procés de socialització de les diferents cultures.

El concepte de “gènere” es va desenvolupar en oposició al de “sexe”per poder superar el determinisme biològic i mostrar que les diferències entre home i dona són resultat d’aquesta construcció social que origina desigualtats. I aquestes desigualtats han generat, al seu torn, discriminació i dominació que s’han traduït en pràctiques socials que marquen plenament aquestes diferències.

Els diversos corrents feministes entenen de diferents maneres el concepte de diferència. Alguns defensen fortament el concepte de gènere i altres, fins i tot, neguen la categoria de “dones” com a grup homogeni. Aquestes diferents concepcions, per exemple, generen, en l’àmbit polític o altres, tractar d’aconseguir paritat de càrrecs, o l’eliminació d’aquesta paritat.

El tractament de la violència de gènere passaria per corregir o eliminar els efectes desfavorables que provenen de les diferències. Potser no caldria un tracte formalment igual, però sí promoure les condicions per evitar situacions de desavantatge. 

Abandonar l'espectacle.

http://www.elpou.cat/noticia/507/abandonar/espectacle

    

                                   

La setmana passada, en qüestió de dos dies, vaig llegir o sentir parlar del suïcidi en alguns mitjans de comunicació. Ho vaig considerar un fet extraordinari ja que és un tema del qual gairebé mai es parla. De fet, des del periodisme, hi ha una norma que demana no fer-ho. Diuen que parlar-ne pot contribuir a l’augment dels casos. A les facultats de comunicació, s’ensenya que el suïcidi no és notícia. Si una cosa no és notícia...no existeix.

És clar que no ha de ser notícia el cas concret i el mètode, però mostrar dades generals pot contribuir a prendre mesures socials per a la seva prevenció. Un pecat, un delicte, una deshonra per a la família... ha estat considerat el suïcidi històricament. Avui segueix sent un tabú, quelcom innombrable.

Podem parlar d’una epidèmia del segle XXI? Si anem a les dades que ens mostren des de l’ Institut Nacional d’Estadística, l’any 2009 es van suïcidar unes 3.500 persones a l’estat espanyol. Alguns psiquiatres afirmen que aquesta dada no és real i que, probablement, es van treure la vida unes 4.500 persones. És a dir, 10,5 habitants de cada 100.000.

Si parlem de Catalunya, durant l’any 2011 van augmentar un 22% les temptatives i un 10% les morts per aquesta causa. En nombres més il·lustratius, cada dia hi ha 6’5 persones que intenten segar-se la vida i 1’5 ho aconsegueixen. L’any passat van morir 541 persones enfront de les 492 del 2010. Repeteixo, això només al principat.

Atenent a les xifres, hi ha dues etapes vitals rellevants pel que fa al suïcidi: l’adolescència i la vellesa. És evident que el nombre de suïcidis de gent gran augmenta. I més, si li sumem les malalties cròniques, sumades als problemes familiars d’aquesta etapa. Per altra banda, avui en dia, el suïcidi és la primera causa de mort juvenil, seguida dels accidents de trànsit. El fracàs escolar, els desenganys amorosos, els problemes familiars... contribueixen al seu increment en aquesta franja d’edat.

Malalties cròniques, malalties mentals (esquizofrènia, depressió...), solitud, manca de suport social, atur, són elements que poden conduir a prendre aquesta crua decisió. En un 95% dels casos, hi ha de rerefons la depressió, però en tots hi és present la solitud... el dolor vital.

Des del vessant més estrictament filosòfic, el tema del suïcidi no ens ha deixat indiferents. Moltes són les referències que se n’han fet en tractats al llarg de la història. Plató, en el seu diàleg el “Fedó”, fent referència a la mort del seu mestre, va presentar a Sòcrates prenent la cicuta per morir. Tot i saber que podia haver fugit de la ciutat. Sèneca, i, posteriorment, Montaigne van defensar la idea que Sòcrates es va decidir pel suïcidi.

Aristòtil, a l’”Ètica a Nicòmac”, va considerar el suïcidi una deshonra personal, una covardia, un atemptat contra la pròpia vida i també contra la ciutat. Sèneca, filòsof que va defensar el suïcidi com un exercici de llibertat que té l’ésser humà per abandonar la vida si aquesta es considerada indigna. El considera un acte moral i ple de valentia. Sèneca avui estaria en la línia d’aquell que defensa la dignitat de la vida per sobre de la seva transcendència. Per a l’estoic, el suïcidi no va contra déu perquè considera que aquest ha disposat aquesta possibilitat en mans de l’ésser humà.

“Morir més tard o més d’hora no té importància, el que importa és morir bé o malament... la vida no s’ha de comprar a qualsevol preu.”

Sant Agustí a “Ciutat de Déu”es va mostrar contrari a la postura defensada per Sèneca i, emparant-se en les escriptures, va afirmar que no s’hi autoritzava el suïcidi ni en cas de sofriment ni de dolor insuportable. Sant Tomàs, al seu torn, també era contrari a la idea de suïcidi. Per a l’escolàstic, la vida no ens pertany, ve donada per déu i, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fi, la decisió no li correspon a l’ésser humà.

Per a Montaigne, la tradició estoica connectava amb la seva visió sobre el tema. Defensava que la “nostra” mort ens correspon i que forma part de l’ordre universal. En els “Assaigs” deia: “o una vida tranquil·la o una mort feliç. És bo morir quan la vida és molèstia. Més val no viure que viure desgraciadament”.

David Hume, empirista anglès, rebatia les idees de Sant Agustí i Sant Tomàs en l’obra “Sobre el suïcidi”. Sostenia que el suïcidi no era ni pecat ni ofensa a déu. Per a Hume, la qüestió gira sobre la llibertat per decidir en la nostra vida. Afirma que treure’s la vida no transgredeix la llei natural i creia que del manament diví “no mataràs el teu proïsme” no se’n podia derivar la màxima a un mateix.

També en l’obra de Kant s’hi troben moltes referències al suïcidi. Partint de la idea que no es pot usar l’individu com un mitjà, suïcidar-se seria disposar d’un mateix com un simple mitjà, cosa que desvirtuaria la humanitat en un mateix, anant en contra de la idea de conservació de l’ésser humà. Cal respectar la humanitat en la nostra persona, segons Kant:

“No és necessari ser feliç durant tota la vida, però sí que ho és viure dignament. La misèria no autoritza l’home a prendre’s la vida, perquè en aquest cas qualsevol detriment del plaer ens donaria dret a fer-ho...”

Un dels màxims representants de la idea del sofriment humà va ser Schopenhauer. L’alemany considera que el suïcidi és un acte de total submissió a la voluntat de viure. Aquell que comet un suïcidi cerca desesperadament alliberar-se del dolor abans d’acabar amb la seva vida. El suïcida estima la vida, però no accepta les condicions en què se li ofereix.

Nietzche. Hagués estat una traïció no parlar del gran vitalista en aquest recorregut. Per a ell, el dolor i el sofriment cal que siguin assumits com ingredients fonamentals de la vida. No creu però, en un sentit transcendent i redemptor del sofriment, si no que pren el dolor com el model tràgic grec: un destí que ha de ser acceptat, incloent en certs casos el suïcidi. En diversos passatges de la seva obra, Nietzche defensa l’eutanàsia voluntària i l’ajuda al suïcidi.

Per acabar no puc deixar de citar al meu filòsof de capçalera: Cioran. Tot i ser un pensador inclassificable, podríem dir que té arrels nietzscheanes, però en el tema que tractem hi ha diferències rellevants. Per a Cioran, viure amb la idea de suïcidi és molt estimulant. Considera que és una idea tan vital que cal aprofitar-la i, justament, pensar en la mort d’un mateix afavoreix l’arrelament a la mateixa vida. Sovint, el visitaven persones que volien suïcidar-se i ell sempre els aconsellava esperar a l’endemà per, potser, trobar un motiu per seguir vivint.

“El suïcidi és un pensament que ajuda a viure [...] La vida és suportable tan sols amb la idea que podem abandonar-la quan vulguem. Depèn de la nostra voluntat. Aquest pensament, enlloc de ser desvitalitzador, depriment, és un pensament exaltant. En el fons, ens veiem abocats a aquest món sense saber el perquè. [...] Però la idea que podem triomfar sobre la vida, que la tenim a les nostres mans, que podem abandonar l’espectacle quan vulguem, és una idea exaltant.”

Com veiem, el suïcidi ha estat tema de debat important des de temps immemorials però, potser ara, més que mai, caldria fer-lo transparent i preguntar-nos, què ens està passant? Pot ser la crisi actual causa directa de l’augment d’aquest arreu del món occidental?

L'inconvenient d'haver nascut

http://www.elpou.cat/noticia/427/inconvenient/haver/nascut

Avui no fa anys del seu naixement ni de la seva mort, però em ve de gust parlar d’ell : E. M. Cioran. No recordo exactament si era l’any 89 o 90, voltant per Barcelona i remenant per les llibreries vaig trobar un llibret que portava per títol  “Adiós a la filosofía y otros textos”. Era un llibre desgastat i vell i l’autor era un tal E. M. Cioran. El vaig fullejar i em va sorprendre per alguns aforismes llegits a l’atzar. El vaig comprar.

En aquells anys pujava molt a Berga i solia entrar en una llibreria, l’Astral, que ara ja no existeix. El llibreter es deia Àngel i un dia em va comentar que tenia un filòsof de capçalera que probablement m’agradaria. Me’n va ensenyar un llibre i ...caram!, tornava a ser aquest tal Cioran! Com em va agradar que me’n parlés!

Ja era el segon llibre de Cioran que tenia i, sense quasi adonar-me’n, amb els anys vaig anar comprant tota la seva obra traduïda al castellà (a hores d’ara encara no ha estat traduït al català!).

Durant molt de temps, anys, vaig anar llegint la seva obra i em va entusiasmar. Però era una passió inconfessable ja que quasi ningú el coneixia o bé era molt criticat. En vaig sentir de tots colors... que si era un pensador maleït, que si no es podia considerar filòsof... Però vaig seguir ferma en l’obra d’aquest maleït que m’absorbia intel·lectualment.

Nascut en l’actual Romania, va fugir del seu país i va viatjar en bicicleta durant uns anys fins que es va establir com a apàtrida a París. Va viure en un petit pis al barri llatí, envoltat d’austeritat on rebia qualsevol persona que volgués conversar-hi. Sempre va rebutjar premis literaris.

A l’estat espanyol, va ser conegut gràcies al filòsof Fernando Savater que va fer la tesi doctoral sobre el seu pensament i va mantenir molt contacte amb Cioran fins la seva  mort l’any 1995.

Cioran va ser un filòsof que defensava el fruir de les petites coses de la vida i recomanava, per exemple, visitar cementiris per alleugerir el dolor vital i disminuir la supèrbia i l’arrogància que l’individu posseeix. Un dels temes recurrents en la seva obra és el suïcidi. Defensava que aquesta idea que l’humà posseeix, contràriament al que se sol pensar, ens permet dignificar la vida. Encara em sorprèn avui quan s’etiqueta a Cioran de pessimista. I és que, lluny d’aquesta visió, l’autor és i ha estat per mi d’un gran vitalisme, un bàlsam per sobreviure. Ens recorda sempre que som mortals I això reconforta, “anima” (dóna vida).

Caracteritzat per l’insomni que el va acompanyar tota la seva vida des dels vint anys, Cioran reflexiona reiteradament sobre el buit i la desesperació humana. El sentit de la realitat és, per ell, el sense-sentit. No hi ha raó absoluta: L’individu està atrapat en una teranyina i envoltat de tenebres, abocat necessàriament al dolor.

La humanitat, en la seva història, no ha fet altra cosa que inventar mites i utopies sempre irrealitzables. Això ens porta inevitablement al dolor, a la nuesa de qualsevol certesa.

 “El fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, l’única en realitat.”

                                                                                                                   E. M. Cioran

Us recomano teràpia cioraniana pels temps que estem vivint!

Us desitjo...

http://www.elpou.cat/noticia/386/desitjo

Som animals de desigs. Desitgem per fugir del dolor. El desig com a plaer s’ha entès sovint com l’absència de dolor (tot recordant Epicur). Dolor i plaer convergeixen; aquell que ha sofert molt reconeix molt més el plaer... Desitgem construint. No desitgem un “objecte”, desitgem tot construint un conjunt. Per tant, desitgem “en conjunt”. Per dir-ho d’una manera semblant a com ho expressa Deleuze: no som éssers passius moguts per un inconscient-magatzem, sinó que aquest magatzem (inconscient) és una fàbrica de producció constant.

La gran paradoxa del desig és que si es vol alliberar del desig, és el mateix desig que tracta d’alliberar-se de si mateix...Una espiral mai finita. I per altra banda, voler desitjar comporta l’anulació d’aquell desig. I és que qualsevol intent de racionalitzar el desig ens porta a grans paradoxes ja que es tracta d’un fenomen emocional. És el cervell emocional l’encarregat de dictar a la consciència l’objecte (conjunt) de desig.

Desitjar en sí no és bo ni dolent. És. El problema s’origina quan creiem que els objectes tenen la capacitat de complaure’ns i que són causa de la felicitat. Gastem i temps en buscar felicitat, però el plaer aconseguit s’esvaeix com el fum. I és que es desig treballa com una màquina infernal sense fre. Desitgem, idealitzem, i quan aconseguim el què novament el desig torna a ser present. Aquest vaivé provoca un barreig d’emocions de plaer i dolor infinit. I així, allò que creiem que ens evoca al plaer resulta que ens aporta infelicitat i dolor. I, amb aquest dolor a la butxaca, ens aboquem a un nou objecte de desig. I així, en aquest cercle dolor-plaer, anem vivint intentant trobar el sentit de les nostres vides.

Aleshores és quan cal aturar-se a pensar en la felicitat. Gràcies a la nostra capacitat intel·lectiva podem discernir sobre el que ens convé i el que no. També la memòria ens ajuda a la tria dels desigs. Però ni la intel·ligència ni la memòria ens precisa de forma absoluta en el món del desig. Amb bona intel·ligència i memòria també ens podem veure abocats al penya-segat més abrupte.

L’anhel, el desig ens determina i ens fa ser el que som. I el sofriment és inevitable, ja que l’objecte sempre és més enllà de l’horitzó. És com la fina sorra que s’escapa de les nostres mans. És la fugacitat del plaer...

És el desig de posseir “coses” (conjunts) que ens facin feliços on radica el dolor perquè pensem que tot és permanent. I res ho és. El cotxe nou deixa de ser-ho l’endemà, la bellesa desapareix... Però, d’on ve el desig? Del jo. I què constitueix el Jo? L’experiència s’acumula en la memòria i produeix el vaivé del pensament, i aquest és inevitable. “Ergo”, el desig també ho és.

I com dèiem a l’inici, desitgem per fugir del dolor, però de nou el retrobem.

Deleuze:

“En els nostres amors cal que siguem com l’orquídia i la vespa. L’ orquídia s’ha deixat contagiar per la vespa, adoptant els seus colors i formes, ha esdevingut vespa, no pas perquè l’orquídia vulgui ser como la vespa, sinó perquè ha incorporat el moviment de la vespa com a propi, de manera que constitueixi la manera d’atraure la vespa, de formar una composició orquídia-vespa. Alhora, la vespa es capturada per l’orquídia, esdevé orquídia, no perquè l’imiti, sinó perquè es deixa atrapar amb el seu moviment.”  

…que acabeu bé l’estiu i, als manresans i manresanes, bona Festa Major!