La corrupció és com la prostitució

http://www.elpou.cat/noticia/820/corrupcio/prostitucio

En una entrevista radiofònica el passat dia 6 de febrer, Duran i Lleida afirmava: "La corrupció hi és i hi serà sempre. És innata a l'home. És com la prostitució, tan antiga com l'home". 

En aquesta sentència hi ha un error que cal matisar. Què vol dir que una cosa sigui innata? Vol dir que la cosa X forma part de la naturalesa de l’organisme del qual tractem. Així, per exemple, un pot concebre que l’ésser humà és bo per naturalesa o bé que no ho és. Però partint de la premissa: “ La corrupció hi és i hi serà sempre” no es pot inferir que aquesta sigui innata, és fal•laç. El fet que un acte s’hagi donat, en el passat i en el present, no ens permet afirmar que també succeeixi en un futur i que formi part de la pròpia naturalesa humana.

Més enllà d’aquesta observació, l’entrevista que feia Manel Fuentes a Duran i Lleida em va portar a pensar en l’erosionat argument de la tradició. És aquell famós argument del “com que sempre ha estat així...” o el similar “ aquí sempre ho hem fet així...”. Utilitzar aquest raonament és molt aventurat, sobretot perquè, o bé s’assumeix la seva universalitat, o deixa de tenir sentit com a principi. I tots sabem que tradicions o costums passades és millor ni recordar-les. 

En un intent de definir i delimitar conceptes podríem dir que la corrupció consisteix en un acord immoral (per tant, contrari al que entenem què és el bé) entre un corruptor i un corrupte, o entre corruptes aliats en perjudici d'uns altres, que beneficia alguns en els seus propòsits particulars, per sobre de la llei en el plànol polític. La corrupció consisteix en l'ús del poder públic per a l'assoliment de beneficis particulars, que no s'identifiquen amb el bé comú.

Ordinàriament s'apunta com a corruptes els governants o els funcionaris triats o nomenats que es dediquen a aprofitar els recursos de l'estat per enriquir-se. Ha estat tant l'augment de casos de corrupció, sobretot en alguns països en vies de desenvolupament, que van sorgir iniciatives a nivell d'organismes internacionals, com l’ONU o Transparència Internacional (organisme amb seu a Berlín que analitza el nivell de transparència de molts països del món, www.transparency.org) per promoure accions per aconseguir comprometre els governs en la lluita contra la corrupció. Tanmateix existeixen organitzacions locals, tant de la iniciativa privada com a nivell governamental, que analitzen a fons els casos de corrupció i busquen la seva resolució per la via legal i la seva prevenció per vies com l'educació i la consciència social.

Quines són les causes o motius que impulsen un individu a actuar corrompudament? Els analistes i experts en el tema ho atribueixen a dos tipus de causes; unes d’internes (del mateix subjecte) i unes d’externes (de caràcter social). Com a internes podríem citar la manca d’educació, el desconeixement legal, manca de valors humanistes..., i com a externes trobaríem models socials que defensen contravalors, concentració de poders en el govern, salaris baixos, manca de transparència dels fons públics...

El terme antagònic a corrupció política és la transparència. És per això que es pot parlar del nivell de corrupció o transparència d'un estat. Qualsevol tipus de govern és susceptible de corrupció política. Les formes de corrupció més habituals són el patrocini, suborns, extorsions, influències, fraus, malversació i nepotisme (afavorir parents i/o amics).

El concepte de corrupció difereix depenent del país o la jurisdicció. La veritat és que algunes pràctiques polítiques poden ser legals en un lloc i il•legals en uns altres. Tot i que aquest fenomen és una realitat a nivell mundial, el seu nivell de tolerància o de combat evidencia la maduresa política de cada país.

Quines conseqüències genera? La corrupció planteja un gran repte de canvi. Un dels seus efectes és la reducció de la credibilitat del ciutadà en les institucions públiques, tot arribant a posar en dubte la mateixa democràcia. Un altre efecte és el fet que s’arriba a comprometre l'estat de dret, i si la corrupció s’executa a l'administració pública dóna com resultat la distribució injusta de serveis. 

Deixem-nos de filosofies!

http://www.elpou.cat/noticia/752/deixem-nos/filosofies

En un moment en què es pretén marginar la filosofia del pla d’estudis, sorgeixen iniciatives que la reclamen i reivindiquen, com si de les cendres hi hagués un nou renaixement, precisament per la seva mancança. 

Aquesta setmana, al centre cultural del Casino de Manresa, va començar el primer cicle de conferències a l’entorn de temes filosòfics. El primer ponent va ser Francesc Torralba, conferència que portava per títol: “Valors mínims i pluralitat”. La sala vessava de gernació, cosa que ens va sorprendre delectablement a aquelles persones que ens dediquem a aquesta tasca tan estranya de la filosofia. Com és que s’omplen de gent interessada activitats d’aquest tipus arreu on es fan, ja siguin conferències, debats, cafès filosòfics...? Aparentment, en una societat on es prioritza tot allò pràctic i quantificable, la filosofia no serveix absolutament per a res.

La filosofia, que etimològicament significa amor a la saviesa (al saber) té un objectiu fonamental; ensenyar a pensar, o rebaixant la pretensió, pensar. Pensar ens condueix a teixir criteri, a desenvolupar esperit crític, a trenar metòdicament arguments sòlids. 

Les grans qüestions que preocupen i han preocupat a la humanitat han estat pensades i tractades ja per filòsofs o filòsofes anteriorment. Al seu torn, altres han donat resposta, rebatut, defensat, criticat pensaments d’aquests anteriors, i així successivament.

Conèixer aquesta trama ens ajuda i permet formar les nostres pròpies idees i actituds. Podríem dir que les idees que tenim, les de qualsevol persona, siguin del signe que siguin, han estat prèviament ja dialogades, defensades o negades per filòsofes i filòsofs.

Al meu alumnat sempre li dic que tothom, amb més o menys mesura, és filòsof inevitablement. A la vida ens fem preguntes indefugibles que ens hi condueixen.

És anacrònic preguntar-se per la bellesa, la veritat, el bé, la justícia, l’amor... Sembla que qüestions d’aquestes estan tan en crisi que la seva necessitat brolla per moltes fissures. 

Potser mai com ara es percep la consciència de la fi d’una època; hi ha l’aparença que ningú creu en res, que no hi ha res fix i estable, que tot val i el que “tot se me’n fot”, el malaurat que tot és relatiu, el pregon escepticisme revestit de tristesa. Tot això provoca uns sentiments de defalliment i vulnerabilitat malaltissos. 

Hem passat de l’anomenada modernitat, amb un optimisme de fe cega en el progrés científic (una forma més de religiositat), a la postmodernitat farcida de pseudoveritats relatives que ens provoquen nàusees existencials. Ni la ciència ha sadollat les grans expectatives que preteníem..., el més bon científic sap que cada resposta ens mena a noves qüestions per resoldre, a un pou sense fons on no es pot exhaurir tota la veritat. És per això, entre altres raons, que cal tornar a les arrels; a la filosofia, la projecció de la qual ens impregni d’un mínim optimisme vital.

filosofia per a què? Per a viure, que no és poc, i per a ser persones, que n’anem força escassos.

«I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: "Només sé que no sé res." I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d'en Jaumet de l'esperit.»

Xavier Rubert de Ventós. Per què filosofia?

‘Wertgonya’...

http://www.elpou.cat/noticia/705/wertgonya

Fa pocs dies, a l’institut, vàrem fer una festa sorpresa de comiat per jubilació d’una companya excepcional, la Teresa Lladó. Tot i l’emoció que li va suposar aquest acte, va tenir prou força per sortir davant de l’auditori per regalar-nos a companys, excompanys i alumnat una reflexió que no em va deixar indiferent, i que m’ha portat a repensar la feina que fem els docents.
Recordava la Teresa els anys que li va tocar viure lluitant per una escola en català i l’esforç que van fer un munt de gent per millorar l’educació a Catalunya, i no només pel que fa a la nostra llengua. Finalitzava el seu discurs convidant a la cohesió i fortalesa davant la situació que ara de nou ens trobem a l’educació.
És evident que passem per un moment difícil en la vessant educativa, però la proposta d’una nova llei, la LOMCE, encara fa empitjorar el malestar que sentim gran part de la comunitat educativa.
Ens cal distingir els mitjans dels fins, i entendre bé què és un mitjà “per a”... d’un fi en si mateix. 
Pot l’educació esdevenir un mitjà per a...? Sembla evident que pot ser-ho, però no té el mateix valor un fi que un altre. Si aquest fi respon a donar respostes puntuals a necessitats socials determinades, ens allunyem de l’ideal que suposa què és l’educació integral de l’individu, i esdevenim un mitjà al servei d’un mercat mogut per la llei de l’oferta i la demanda. Així elaborem productes (alumnat) que l’estat necessita. I entrem aquí al carnaval de matèries sospitosament necessàries. Per a qui? Per a què?
I aleshores hem d’encabir, en trenta hores (moltes, al meu parer, però és clar, les necessitats socials ho requereixen!), mil assignatures, una cullerada darrere una altra, sense deixar pair aquesta amanida variada indigerible per a l’alumnat.
Qui, amb sentit de responsabilitat, pot admetre que l’educació pot anar en aquesta direcció, amb aquesta finalitat? 
Llastimosament només cal veure el ministre Wert i la seva proposta de la LOMCE: de nou l’antiga guerra del que és important i del que no ho és. I en aquest camp de batalla cada docent defensa el seu territori per no perdre hores de la seva matèria i no haver de veure perillar la seva plaça. De nou, quin és el fi? Quin és el mitjà? 
Quines conseqüències generarà aquesta nova llei? N’anoto només algunes:
- Segrega alumnat i centres educatius, amb el fi d’una competitivitat econòmica sense tenir en compte la formació de ciutadans lliures. 
- Elimina gairebé la democràcia als centres, on la direcció depèn exclusivament de l’administració i dels seus interessos. 
- Diferencia entre matèries sèries i les inútils; música, belles arts, filosofia esdevenen pur entreteniment. La formació de la sensibilitat, argumentació i reflexió entorpeixen la finalitat que pretén la nova llei. 
- Monopoli de l’Església per a la formació d’idees i valors, oblidant la reflexió ètica i política, o relegant-la a una alternativa a la fe.

Dos fragments extrets de la LOMCE:


“Mejorar el nivel educativo de los ciudadanos supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.” Pag. 1


“La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y el nivel de prosperidad de un país.” Pag. 1


Ara per ara l’educació esdevé una adquisició d’uns continguts ara o uns altres després, com una pura recepció de fórmules sovint buides. S’impulsa una educació entesa com a transmissió lineal d’un saber extern; un saber mort, separat de la vida.
Que lluny queda el desig de desenvolupament de la persona com a membre conscient i actiu d’una comunitat, a través d’un procés que no tiranitzi ni oprimeixi, sinó que aculli i respecti el ritme i “tempus” personal, que integri la multiplicitat per connectar els diferents nivells de realitat personal.