22 de novembre del 2012

Què més passa el 25 de novembre?






El 25 de novembre de 1981 va ser declarat Dia Internacional contra la Violència de Gènere a la Primera Trobada Feminista de l’Amèrica Llatina i del Carib celebrada a Bogotà. Posteriorment, l’ONU va fer oficial aquesta data, i l’any 2004, l’Estat espanyol promulgà la Llei integral contra la violència de gènere.

En aquesta trobada les dones van manifestar la seva denúncia contra la violència de gènere que algunes patien en l’àmbit domèstic i també la violació i assetjament sexual en els estats (en situació de guerra), com també abusos i tortures que sofrien presoneres polítiques.

En aquesta primera trobada decidiren que fos el 25 de novembre, ja que el mateix dia de l’any 1960, tres activistes polítiques, les germanes Mirabal, foren assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo de la República Dominicana. 

Què és la violència de gènere? “Qualsevol acte de violència que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a les dones, incloent-hi amenaces, coaccions o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeix a la vida pública com la privada”.

El fenomen de la violència de gènere té un factor que fa que aquesta tingui un perfil propi respecte a la violència social. Es tracta de la consideració desigual de la dona com a tal, que esdevé un atemptat contra la seva dignitat i la igualtat. Històricament el reconeixement de la dignitat humana va tenir un llarg procés, afirmant l’autonomia i independència moral de tota persona, i reconeixent a tot individu com a subjecte actiu amb capacitat per a actuar, conèixer i decidir. Aquest fet, però, no ha aconseguit evitar molts casos de submissió i domini sobre la dona.

Amb mesures penals i civils no n’hi ha prou per protegir els drets de les dones, sinó que són necessàries mesures socials, educatives i culturals per a aconseguir-ho.

Sexe i gènere signifiquen el mateix? La confusió o identificació d’aquests conceptes genera conseqüències rellevants... El sexe s’entén com el conjunt de peculiaritats biològiques que defineix els individus d’una espècie en mascles i femelles. El gènere es defineix com el conjunt de característiques psicològiques, socials i culturals assignades a dones i homes adquirides en el procés de socialització de les diferents cultures.

El concepte de “gènere” es va desenvolupar en oposició al de “sexe”per poder superar el determinisme biològic i mostrar que les diferències entre home i dona són resultat d’aquesta construcció social que origina desigualtats. I aquestes desigualtats han generat, al seu torn, discriminació i dominació que s’han traduït en pràctiques socials que marquen plenament aquestes diferències.

Els diversos corrents feministes entenen de diferents maneres el concepte de diferència. Alguns defensen fortament el concepte de gènere i altres, fins i tot, neguen la categoria de “dones” com a grup homogeni. Aquestes diferents concepcions, per exemple, generen, en l’àmbit polític o altres, tractar d’aconseguir paritat de càrrecs, o l’eliminació d’aquesta paritat.

El tractament de la violència de gènere passaria per corregir o eliminar els efectes desfavorables que provenen de les diferències. Potser no caldria un tracte formalment igual, però sí promoure les condicions per evitar situacions de desavantatge. 


8 de novembre del 2012

Abandonar l'espectacle.


    


                                   

La setmana passada, en qüestió de dos dies, vaig llegir o sentir parlar del suïcidi en alguns mitjans de comunicació. Ho vaig considerar un fet extraordinari ja que és un tema del qual gairebé mai es parla. De fet, des del periodisme, hi ha una norma que demana no fer-ho. Diuen que parlar-ne pot contribuir a l’augment dels casos. A les facultats de comunicació, s’ensenya que el suïcidi no és notícia. Si una cosa no és notícia...no existeix.
És clar que no ha de ser notícia el cas concret i el mètode, però mostrar dades generals pot contribuir a prendre mesures socials per a la seva prevenció. Un pecat, un delicte, una deshonra per a la família... ha estat considerat el suïcidi històricament. Avui segueix sent un tabú, quelcom innombrable.
Podem parlar d’una epidèmia del segle XXI? Si anem a les dades que ens mostren des de l’ Institut Nacional d’Estadística, l’any 2009 es van suïcidar unes 3.500 persones a l’estat espanyol. Alguns psiquiatres afirmen que aquesta dada no és real i que, probablement, es van treure la vida unes 4.500 persones. És a dir, 10,5 habitants de cada 100.000.
Si parlem de Catalunya, durant l’any 2011 van augmentar un 22% les temptatives i un 10% les morts per aquesta causa. En nombres més il·lustratius, cada dia hi ha 6’5 persones que intenten segar-se la vida i 1’5 ho aconsegueixen. L’any passat van morir 541 persones enfront de les 492 del 2010. Repeteixo, això només al principat.
Atenent a les xifres, hi ha dues etapes vitals rellevants pel que fa al suïcidi: l’adolescència i la vellesa. És evident que el nombre de suïcidis de gent gran augmenta. I més, si li sumem les malalties cròniques, sumades als problemes familiars d’aquesta etapa. Per altra banda, avui en dia, el suïcidi és la primera causa de mort juvenil, seguida dels accidents de trànsit. El fracàs escolar, els desenganys amorosos, els problemes familiars... contribueixen al seu increment en aquesta franja d’edat.
Malalties cròniques, malalties mentals (esquizofrènia, depressió...), solitud, manca de suport social, atur, són elements que poden conduir a prendre aquesta crua decisió. En un 95% dels casos, hi ha de rerefons la depressió, però en tots hi és present la solitud... el dolor vital.
Des del vessant més estrictament filosòfic, el tema del suïcidi no ens ha deixat indiferents. Moltes són les referències que se n’han fet en tractats al llarg de la història. Plató, en el seu diàleg el “Fedó”, fent referència a la mort del seu mestre, va presentar a Sòcrates prenent la cicuta per morir. Tot i saber que podia haver fugit de la ciutat. Sèneca, i, posteriorment, Montaigne van defensar la idea que Sòcrates es va decidir pel suïcidi.
Aristòtil, a l’”Ètica a Nicòmac”, va considerar el suïcidi una deshonra personal, una covardia, un atemptat contra la pròpia vida i també contra la ciutat. Sèneca, filòsof que va defensar el suïcidi com un exercici de llibertat que té l’ésser humà per abandonar la vida si aquesta es considerada indigna. El considera un acte moral i ple de valentia. Sèneca avui estaria en la línia d’aquell que defensa la dignitat de la vida per sobre de la seva transcendència. Per a l’estoic, el suïcidi no va contra déu perquè considera que aquest ha disposat aquesta possibilitat en mans de l’ésser humà.
“Morir més tard o més d’hora no té importància, el que importa és morir bé o malament... la vida no s’ha de comprar a qualsevol preu.”
Sant Agustí a “Ciutat de Déu”es va mostrar contrari a la postura defensada per Sèneca i, emparant-se en les escriptures, va afirmar que no s’hi autoritzava el suïcidi ni en cas de sofriment ni de dolor insuportable. Sant Tomàs, al seu torn, també era contrari a la idea de suïcidi. Per a l’escolàstic, la vida no ens pertany, ve donada per déu i, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fi, la decisió no li correspon a l’ésser humà.
Per a Montaigne, la tradició estoica connectava amb la seva visió sobre el tema. Defensava que la “nostra” mort ens correspon i que forma part de l’ordre universal. En els “Assaigs” deia: “o una vida tranquil·la o una mort feliç. És bo morir quan la vida és molèstia. Més val no viure que viure desgraciadament”.
David Hume, empirista anglès, rebatia les idees de Sant Agustí i Sant Tomàs en l’obra “Sobre el suïcidi”. Sostenia que el suïcidi no era ni pecat ni ofensa a déu. Per a Hume, la qüestió gira sobre la llibertat per decidir en la nostra vida. Afirma que treure’s la vida no transgredeix la llei natural i creia que del manament diví “no mataràs el teu proïsme” no se’n podia derivar la màxima a un mateix.
També en l’obra de Kant s’hi troben moltes referències al suïcidi. Partint de la idea que no es pot usar l’individu com un mitjà, suïcidar-se seria disposar d’un mateix com un simple mitjà, cosa que desvirtuaria la humanitat en un mateix, anant en contra de la idea de conservació de l’ésser humà. Cal respectar la humanitat en la nostra persona, segons Kant:
“No és necessari ser feliç durant tota la vida, però sí que ho és viure dignament. La misèria no autoritza l’home a prendre’s la vida, perquè en aquest cas qualsevol detriment del plaer ens donaria dret a fer-ho...”
Un dels màxims representants de la idea del sofriment humà va ser Schopenhauer. L’alemany considera que el suïcidi és un acte de total submissió a la voluntat de viure. Aquell que comet un suïcidi cerca desesperadament alliberar-se del dolor abans d’acabar amb la seva vida. El suïcida estima la vida, però no accepta les condicions en què se li ofereix.
Nietzche. Hagués estat una traïció no parlar del gran vitalista en aquest recorregut. Per a ell, el dolor i el sofriment cal que siguin assumits com ingredients fonamentals de la vida. No creu però, en un sentit transcendent i redemptor del sofriment, si no que pren el dolor com el model tràgic grec: un destí que ha de ser acceptat, incloent en certs casos el suïcidi. En diversos passatges de la seva obra, Nietzche defensa l’eutanàsia voluntària i l’ajuda al suïcidi.
Per acabar no puc deixar de citar al meu filòsof de capçalera: Cioran. Tot i ser un pensador inclassificable, podríem dir que té arrels nietzscheanes, però en el tema que tractem hi ha diferències rellevants. Per a Cioran, viure amb la idea de suïcidi és molt estimulant. Considera que és una idea tan vital que cal aprofitar-la i, justament, pensar en la mort d’un mateix afavoreix l’arrelament a la mateixa vida. Sovint, el visitaven persones que volien suïcidar-se i ell sempre els aconsellava esperar a l’endemà per, potser, trobar un motiu per seguir vivint.
“El suïcidi és un pensament que ajuda a viure [...] La vida és suportable tan sols amb la idea que podem abandonar-la quan vulguem. Depèn de la nostra voluntat. Aquest pensament, enlloc de ser desvitalitzador, depriment, és un pensament exaltant. En el fons, ens veiem abocats a aquest món sense saber el perquè. [...] Però la idea que podem triomfar sobre la vida, que la tenim a les nostres mans, que podem abandonar l’espectacle quan vulguem, és una idea exaltant.”
Com veiem, el suïcidi ha estat tema de debat important des de temps immemorials però, potser ara, més que mai, caldria fer-lo transparent i preguntar-nos, què ens està passant? Pot ser la crisi actual causa directa de l’augment d’aquest arreu del món occidental?

L'inconvenient d'haver nascut





Avui no fa anys del seu naixement ni de la seva mort, però em ve de gust parlar d’ell : E. M. Cioran. No recordo exactament si era l’any 89 o 90, voltant per Barcelona i remenant per les llibreries vaig trobar un llibret que portava per títol  “Adiós a la filosofía y otros textos”. Era un llibre desgastat i vell i l’autor era un tal E. M. Cioran. El vaig fullejar i em va sorprendre per alguns aforismes llegits a l’atzar. El vaig comprar.
En aquells anys pujava molt a Berga i solia entrar en una llibreria, l’Astral, que ara ja no existeix. El llibreter es deia Àngel i un dia em va comentar que tenia un filòsof de capçalera que probablement m’agradaria. Me’n va ensenyar un llibre i ...caram!, tornava a ser aquest tal Cioran! Com em va agradar que me’n parlés!
Ja era el segon llibre de Cioran que tenia i, sense quasi adonar-me’n, amb els anys vaig anar comprant tota la seva obra traduïda al castellà (a hores d’ara encara no ha estat traduït al català!).
Durant molt de temps, anys, vaig anar llegint la seva obra i em va entusiasmar. Però era una passió inconfessable ja que quasi ningú el coneixia o bé era molt criticat. En vaig sentir de tots colors... que si era un pensador maleït, que si no es podia considerar filòsof... Però vaig seguir ferma en l’obra d’aquest maleït que m’absorbia intel·lectualment.
Nascut en l’actual Romania, va fugir del seu país i va viatjar en bicicleta durant uns anys fins que es va establir com a apàtrida a París. Va viure en un petit pis al barri llatí, envoltat d’austeritat on rebia qualsevol persona que volgués conversar-hi. Sempre va rebutjar premis literaris.
A l’estat espanyol, va ser conegut gràcies al filòsof Fernando Savater que va fer la tesi doctoral sobre el seu pensament i va mantenir molt contacte amb Cioran fins la seva  mort l’any 1995.
Cioran va ser un filòsof que defensava el fruir de les petites coses de la vida i recomanava, per exemple, visitar cementiris per alleugerir el dolor vital i disminuir la supèrbia i l’arrogància que l’individu posseeix. Un dels temes recurrents en la seva obra és el suïcidi. Defensava que aquesta idea que l’humà posseeix, contràriament al que se sol pensar, ens permet dignificar la vida. Encara em sorprèn avui quan s’etiqueta a Cioran de pessimista. I és que, lluny d’aquesta visió, l’autor és i ha estat per mi d’un gran vitalisme, un bàlsam per sobreviure. Ens recorda sempre que som mortals I això reconforta, “anima” (dóna vida).
Caracteritzat per l’insomni que el va acompanyar tota la seva vida des dels vint anys, Cioran reflexiona reiteradament sobre el buit i la desesperació humana. El sentit de la realitat és, per ell, el sense-sentit. No hi ha raó absoluta: L’individu està atrapat en una teranyina i envoltat de tenebres, abocat necessàriament al dolor.
La humanitat, en la seva història, no ha fet altra cosa que inventar mites i utopies sempre irrealitzables. Això ens porta inevitablement al dolor, a la nuesa de qualsevol certesa.


 “El fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, l’única en realitat.”
                                                                                                                   E. M. Cioran

Us recomano teràpia cioraniana pels temps que estem vivint!

Us desitjo...




Som animals de desigs. Desitgem per fugir del dolor. El desig com a plaer s’ha entès sovint com l’absència de dolor (tot recordant Epicur). Dolor i plaer convergeixen; aquell que ha sofert molt reconeix molt més el plaer... Desitgem construint. No desitgem un “objecte”, desitgem tot construint un conjunt. Per tant, desitgem “en conjunt”. Per dir-ho d’una manera semblant a com ho expressa Deleuze: no som éssers passius moguts per un inconscient-magatzem, sinó que aquest magatzem (inconscient) és una fàbrica de producció constant.

La gran paradoxa del desig és que si es vol alliberar del desig, és el mateix desig que tracta d’alliberar-se de si mateix...Una espiral mai finita. I per altra banda, voler desitjar comporta l’anulació d’aquell desig. I és que qualsevol intent de racionalitzar el desig ens porta a grans paradoxes ja que es tracta d’un fenomen emocional. És el cervell emocional l’encarregat de dictar a la consciència l’objecte (conjunt) de desig.
Desitjar en sí no és bo ni dolent. És. El problema s’origina quan creiem que els objectes tenen la capacitat de complaure’ns i que són causa de la felicitat. Gastem i temps en buscar felicitat, però el plaer aconseguit s’esvaeix com el fum. I és que es desig treballa com una màquina infernal sense fre. Desitgem, idealitzem, i quan aconseguim el què novament el desig torna a ser present. Aquest vaivé provoca un barreig d’emocions de plaer i dolor infinit. I així, allò que creiem que ens evoca al plaer resulta que ens aporta infelicitat i dolor. I, amb aquest dolor a la butxaca, ens aboquem a un nou objecte de desig. I així, en aquest cercle dolor-plaer, anem vivint intentant trobar el sentit de les nostres vides.

Aleshores és quan cal aturar-se a pensar en la felicitat. Gràcies a la nostra capacitat intel·lectiva podem discernir sobre el que ens convé i el que no. També la memòria ens ajuda a la tria dels desigs. Però ni la intel·ligència ni la memòria ens precisa de forma absoluta en el món del desig. Amb bona intel·ligència i memòria també ens podem veure abocats al penya-segat més abrupte.
L’anhel, el desig ens determina i ens fa ser el que som. I el sofriment és inevitable, ja que l’objecte sempre és més enllà de l’horitzó. És com la fina sorra que s’escapa de les nostres mans. És la fugacitat del plaer...
És el desig de posseir “coses” (conjunts) que ens facin feliços on radica el dolor perquè pensem que tot és permanent. I res ho és. El cotxe nou deixa de ser-ho l’endemà, la bellesa desapareix... Però, d’on ve el desig? Del jo. I què constitueix el Jo? L’experiència s’acumula en la memòria i produeix el vaivé del pensament, i aquest és inevitable. “Ergo”, el desig també ho és.

I com dèiem a l’inici, desitgem per fugir del dolor, però de nou el retrobem.
Deleuze:
“En els nostres amors cal que siguem com l’orquídia i la vespa. L’ orquídia s’ha deixat contagiar per la vespa, adoptant els seus colors i formes, ha esdevingut vespa, no pas perquè l’orquídia vulgui ser como la vespa, sinó perquè ha incorporat el moviment de la vespa com a propi, de manera que constitueixi la manera d’atraure la vespa, de formar una composició orquídia-vespa. Alhora, la vespa es capturada per l’orquídia, esdevé orquídia, no perquè l’imiti, sinó perquè es deixa atrapar amb el seu moviment.”  
…que acabeu bé l’estiu i, als manresans i manresanes, bona Festa Major!

La v(b)ellesa




Quan parlem de la vellesa trobem estereotips ben polaritzats. Per una banda, atribuïm qualitats positives a la gent gran com el seny i l’experiència, però, per altra banda, també en referim de negatius com la debilitat, la dependència, la solitud, la malaltia...

En la societat occidental, la tercera edat ha esdevingut una càrrega social important. Em pregunto si ha estat sempre així? I per què?

Una vegada un alumne (d’origen senegalès) del Maresme em comentava que el fet que més li va sobtar quan va arribar a aquesta terra era el tracte i desconsideració que rebia la gent gran. M’explicava que a l’Àfrica els ancians són el pilar principal de la família, tribu, poble... La comunitat cuida la gent gran. I no podia concebre com aquí (a occident?) esdevenen una càrrega important de problemes.

Tenim mostres històriques que desmenteixen que sempre hagi estat així. Només cal fixar-nos en l’antic Egipte o l’imperi romà, per citar dos exemples. Així doncs és una qüestió històrica. És a dir, que s’ha generat en moments determinats.

Què ens ha passat? Els pronòstics poden ser agosarats. Però m’aventuro a insinuar que les condicions socioeconòmiques han afavorit la desaparició del concepte de comunitat. On podríem dir que trobem aquest concepte avui? La resposta és difícil, francament.

Si fem un pas enrere, recordarem que el concepte de família catalana, per exemple, englobava diverses generacions; avis, pares i néts vivint sota el mateix sostre. La família continua, però, sent la unitat o nucli bàsic de la societat. Però moltes de les funcions que feia aquesta unitat (comunitat) les han suplert institucions especialitzades en educació, treball, salut... I aquesta emancipació ha tingut (i té) un preu molt alt en alguns sectors de la població com la gent  gran. Ni tan sols ens morim a casa en família, fet que ha generat el tabú a la mort i la desnaturalització del final del cicle vital que avui ens caracteritza.

Joventut, vitalitat, fortalesa, innovació, bellesa,.. esdevenen així mots antagònics a la vellesa i ningú vol ser, fer-se, ni sentir-se vell. Creiem així que vellesa és negativa i joventut positiva. No hi ha bellesa en la vellesa?

“Com” inventem la realitat!.

Però què ens hem pensat que és la vida?

No podem demanar una vida a la carta, que, per a això, ja hi ha restaurants!

“Alguns homes neixen pòstums.”
 Nietzsche. “Ecce homo”

Plató, forever.





Els dies 12, 13 i 14 de juny es van realitzar les proves d’accés a la universitat (PAU). En la matèria que em pertoca, història de la filosofia, una de les dues opcions de les quals es composava l’examen era sobre Plató. Per a l’alumnat, sempre és un consol rebre Plató ja que el professorat el presentem de forma sistemàtica i clara, cosa que n’afavoreix la comprensió.

Em va sorprendre agradablement el text de Plató. Era un fragment de la “República” que tractava sobre el concepte de justícia. En reprodueixo un fragment prou interessant: “...Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria?”

A aquesta pregunta (una fina ironia platònica) Glaucó, interlocutor de Sòcrates en l’obra, respon contundentment que no, que és impossible. Si una ciutat és justa i l’individu també, és contranatura que actuï amb injustícia. D’això se’n diu intel·lectualisme moral. Dit d’una altra manera: aquell que coneix la idea de bé o justícia és inevitable que actuï segons aquest coneixement. 

És obvi que a aquesta teoria se li poden fer diverses objeccions. De fet se n’hi han fet moltes. Però el que em va sobtar més és el fet de saber seleccionar un fragment tan actual com aquest. Estic convençuda que la filosofia, si té algun sentit, és que allò que van dir alguns pensadors clàssics és universal, atemporal, etern...

El mateix Plató lluitava per acabar amb la injustícia. El seu desig per trobar el concepte de “just” era, precisament, per la manca d’aquest mateix en la democràcia atenenca que li va tocar viure. Plató no suportava injustícies com la condemna a mort de Sòcrates. Si una democràcia era capaç de matar un individu tan just com el seu mestre, què no seria capaç de fer en altres situacions?

És clar que la democràcia d’Atenes no era com l’entenem avui en dia. Era un petit embrió del que coneixem avui. “Demokratía” a Atenes designava un sistema polític en què la sobirania es trobava en mans d'una assemblea composta per tots els ciutadans. De fet, la ciutadania era força restringida: d'una població atenesa estimada vers el 432 aC d’entre 215.000 i 300.000 persones, solament uns 40.000 eren considerats ciutadans i, per tant, gaudien de plens drets polítics. Eren exclosos del “démos” les dones, els metecs (estrangers residents) i els esclaus.

Políticament, Atenes era una societat oberta. Una democràcia participativa que feia el ciutadà responsable del seu destí. Aquella democràcia tenia sistemes de control perquè el govern restés en mans dels ciutadans i no es convertís en el monopoli d'una classe de polítics que no vetllessin pels interessos de la col·lectivitat (com passa sovint en les nostres democràcies actuals). Gaudien d’un procediment de sorteig dels tribunals i la seva estructura servia, també, per evitar el suborn dels més poderosos. 

Aquesta preocupació pel possible deteriorament de les institucions democràtiques ja hi era present (com ara). Cal dir, però, que el sistema no estava completament salvat de la cobdícia d'alguns personatges i de la corrupció (també com ara).

Tan de bo l’alumnat que s’ha examinat hagi entès bé el missatge que se li donava. Sobretot tenint present que aquests joves, alguns sobradament ben preparats, seran els que ocupin càrrecs rellevants en la nostra futura societat.

Ètica i/o política

http://www.elpou.cat/noticia/184/etica/politica





Tot allò que ens envolta promou la nostra aprovació o rebuig, quasi inevitablement, i condiciona la nostra conducta. Alhora, les accions que la marquen duen, en si mateixes, uns valors determinats. I, per definició, un valor és una cosa que val. És així com l’ètica intenta posar al descobert aquests valors que hi ha en joc. Aquest fet ens ve a dir que els valors no els descobrim tots sols, sinó que els anem consolidant en contacte i diàleg amb els altres. Per tant, els valors d’un individu són el resultat de la seva interrelació social.

És obvi que el que val per a mi, pot no valdre res per a un altre individu. No té cap sentit, és impossible, forçar tenir uns valors, ja que amb els valors donem sentit al que som, fem o volem ser, i, per tant, el seu sentit rau en el fet que són lliurement acceptats i viscuts. Com diu el company Terricabres, adquirim conductes (i, per tant, valors) per osmosi.

Però l'humà només pot assolir aquesta comprensió del valor a partir de l'«êthos», és a dir, del seu caràcter, del seu fer-se humà entre els altres. Així és com Aristòtil ja ens definia: l’ésser humà és un animal polític, (de viure a la polis, en comunitat) cívic. Termes com la justícia o la felicitat, entre molts altres, s’aconsegueixen socialment, en contacte amb els altres ciutadans. O sigui: políticament.

I és aquí on conflueixen ètica i política.

No podem entendre la política sense vincle ètic. Per això és difícil, per no dir impossible, enllaçar l’ètica amb la responsabilitat. Sí que és cert que, avui, quan parlem de política, ho fem en un sentit diferent al que tenia en el seu origen aristotèlic. Sobretot perquè l’espai territorial de la polis era més petit. 

El «tècnics polítics» (els representants a la polis) són, alhora, també ciutadans i, per tant, responsables com qualsevol altre del que s’hi esdevingui. Com qualsevol altre, no. Més, molt més. Hi ha nivells de responsabilitat i caldria assumir-ho. 

Sabem que l’activitat política s’ha mercantilitzat de tal manera que depèn, quasi exclusivament, del finançament de l’estat i del capital de la banca. Així, trontolla el sentit de la democràcia i la confiança del vot del ciutadà en els seus representants s’evapora d’un dia per l’altre. Just en el moment que el polític pren decisions que s’allunyen de l’ideal venut publicitàriament en les campanyes electorals. Hi ha responsabilitat? Es preveuen conseqüències de cada decisió que pren el polític? 

José Luis Aranguren, savi d’una gran talla humana, deia que els valors morals queden sepultats pels econòmics. I què n’hem de dir? Quina actualitat té la sentència d’Aranguren? Corrupció de ministres, empresaris, reialesa... Tots plegats s’han esforçat ben poc per contradir Aranguren. 

En aquest terreny del campi qui pugui, del «tot s’hi val a fi de...», veig la necessitat d’una regeneració moral si volem sobreviure com a humans en aquella polis inicial on cadascú era gràcies al reconeixement de l’altre.

Com deia Montaigne, «res del que és humà, m’és aliè».